Bona vesprada amigues i amics lectors,
Usualment els docents prestem bastant atenció al l’avaluació i qualificació, però no li solem donar la mateixa importància a la recuperació.
En aquesta entrada vull fer una reflexió al respecte. Fixeu-se, un alumne/a al final d’una activitat, d'un trimestre o a final de curs por tindre:
- Un rendiment suficient i satisfactori. Aquest és l’alumne/a que aprova i a més, explota els seus recursos.
- Un rendiment suficient i insatisfactori. Aquest aprova, però sense explotar els seus recursos, és a dir, podria fer-ho millor.
- Un rendiment insuficient però satisfactori. Aquest alumne/a suspèn, però ho dóna tot en el procés d’ensenyament-aprenentatge.
- Un rendiment insuficient i insatisfactori. Aquest suspèn i a més, no explota els seus recursos.
Doncs bé, el sistema de recuperació estàndard obliga a fer recuperació únicament a aquell alumnat que ha tingut un rendiment insuficient, però que ocorre amb la vessant “satisfactori-insatisfactori”?
No penseu que seria just que únicament tinguera que recuperar l’alumnat amb un comportament insatisfactori?
Fixeu-se que si un alumne/a té un rendiment insuficient però satisfactori, el que hi ha que fer és una adaptació curricular, però no té sentit fer una recuperació, doncs no podrà aprovar-la.